Arquitectura

La Torre de les Aigües del Besòs, una fita ben característica del paisatge del Poblenou, és considerada com una de les més belles de Catalunya en el seu gènere i ha estat pintada o dibuixada per artistes com Ramon Calsina, Josep M. Subirachs o Joan Pallarès. L’estat de degradació que presentava en la primera dècada del segle XXI, fruit del seu abandonament, feia necessària una actuació integral per adequar-la a nous usos com a part del patrimoni cultural de la ciutat.

La intervenció realitzada en el conjunt arquitectònic format per la Torre de les Aigües del Besòs i la Casa de Vàlvules ha procurat posar en relleu els valors originals de les dues construccions, obra de Pere Falqués, sense malmetre les característiques que les identifiquen com a part d’un complex industrial destinat a la captació, emmagatzemament i distribució d’aigua.

La Torre i la Casa de les Vàlvules

La Torre de les Aigües del Besòs tenia tan sols 51 metres d’elevació al 1882, fins al primer dipòsit (així és com, de fet, ha arribat fins als nostres dies) i estava previst que arribés als 124 metres, amb la construcció d’un segon dipòsit a 80 metres d’alçada.

Al seu costat hi havia la Casa de Vàlvules i ben a prop s’alçava l’edificació dissenyada per acollir les dues calderes de vapor fabricades per la reconeguda casa Alexander Hermanos i alimentades, inicialment, amb carbó procedent de Cardiff. La seva funció era subministrar potència a quatre màquines de vapor de tipus vertical –sistema Compound- per fer maniobrar quatre bombes amb capacitat per elevar 12.000 m3 d’aigua a 40 m i 12.000 m3 més a 80 metres, que era la cota prevista per al segon dipòsit. Les canonades i la valvuleria procedien de Glasgow i havien estat dissenyades per resistir 15 atmòsferes de pressió.

La formalització arquitectònica del conjunt i, singularment, de la torre, fou un exponent de la tradició constructiva catalana, iniciada pels mestres d’obres i continuada pels arquitectes. Falqués, juntament amb els paletes i els manobres com a executors, va mostrar un gran domini tècnic en l’execució de les voltes de l’escala, seguint un desenvolupament helicoïdal que permetia obtenir el màxim rendiment i expressivitat formal dels materials, especialment del maó ceràmic vist.

La construcció havia de respondre a les exigències derivades de la trepidació causada per l’ascens i el descens de l’aigua impulsada pel bombeig mecànic, de la gravitació dels pesos i del moviment constant de líquid dins dels dipòsits previstos. El dipòsit ja construït era de forma circular, amb una superfície interior llisa, i atirantat en diferents punts a la part superior per absorbir les tensions provocades per l’aigua, sense formar cap racó i pensat de manera que fos fàcil de netejar.

Quan fos complet, el complex havia de proporcionar, entre els dos dipòsits, més de 100.000 m3 d’aigua cada 24 hores. L’aigua, impulsada per les bombes, penetrava a través d’una galeria i remuntava per l’ull central de la torre fins a arribar al damunt del dipòsit, per on s’abocava al seu interior. La canonada de descens estava desplaçada alguns centímetres sobre el tamís o colador de ferro galvanitzat movible disposat al fons del dipòsit. Es tractava d’evitar que s’esmicolés qualsevol cos estrany que, malgrat les grans precaucions adoptades en l’extracció, hagués pogut superat les vàlvules de pas. El dipòsit disposava d’aparells de mesura per garantir la qualitat de l’aigua, així com un control de temperatura per permetre que el sistema d’impulsió i descens funcionés automàticament. La seva construcció i revestiment, a base de materials hidràulics, podia resistir també l’oscil·lació tèrmica, a fi de conservar totes les propietats de l’aigua.

Pere Falqués

Pere Falqués i Urpí (1850-1916) aconseguí el títol d’arquitecte el 1873. Fou arquitecte municipal de Sant Martí de Provençals i, posteriorment, l’any 1889, de la ciutat de Barcelona, en competència amb el seu amic Domènech i Montaner, càrrec que va ocupar fins el 1914.

Va ser president de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya de 1899 a 1900. Col·laborà a l’Exposició Universal de 1888, on dissenyà el Palau de les Ciències i el de l’Agricultura. Posteriorment, el 1889 guanyà el concurs per remodelar la plaça de Catalunya, eliminant les construccions que caòticament s’havien instal·lat des de l’enderrocament de les muralles. Com arquitecte municipal va realitzar notables obres, com el plànol topogràfic de la ciutat, reformes del Gran Teatre del Liceu, la tinença d’Alcaldia dels carrers Bruc/Aragó (actual seu del districte de l’Eixample). Treballà en la reorganització del Parc de la Ciutadella. També realitzà reformes a la Casa de la Ciutat: construí l’escala d’honor (posteriorment modificada per Florensa); va canviar el mobiliari de la sala de plens per l’actual d’estil Alfonsí i en la mateixa sala instal·là la claraboia.

En un altre ordre impulsà la construcció dels túnels del metro quan es va obrir la Via Laietana, l’any 1913, tot i que aquest no es construí fins el 1926.

En el capítol de mobiliari urbà dissenyà diversos fanals de ferro com els del passeig de Lluís Companys, de l’avinguda de Gaudí i els bancs-fanals del passeig de Gràcia.

Rehabilitació

D’acord amb el conveni signat el 8 de gener de 2010 entre l’Ajuntament de Barcelona i la Societat General d’Aigües de Barcelona (Grup Agbar), que n’ha finançat la recuperació, els treballs es van encarregar a l’equip format pels arquitectes Antoni Vilanova i Eduard Simó amb la col·laboració de la geògrafa i historiadora Mercè Tatjer.

En tot moment s’ha tractat de compatibilitzar amb meticulositat el manteniment de l’essència que va imprimir Pere Falqués, tant en la tipologia arquitectònica com en les infraestructures que l’acompanyen. Tot l’equip multidisciplinar h’adoptat les tècniques precises per garantir la preservació de les parts que es trobaven en bon estat, combinat amb la restauració dels que havien quedat malmesos.

No s’ha volgut suprimir de forma gratuïta cap dels elements originals, sempre i quan no impedissin la comunicació o l’accessibilitat, i s’ha procurat mantenir les pàtines i les textures en els materials de base, evitant que els procediments de neteja, especialment dels grans paraments exteriors i interiors, així com de les voltes, eliminessin l’envelliment natural, acumulat al llarg del temps.

El conjunt de la Torre de les Aigües del Besòs representa una singularitat dins el patrimoni industrial del Poblenou i del conjunt de la ciutat de Barcelona.

Aspectes urbanístics

Es tracta del darrer element patrimonial que se situa prop de la línia de costa de llevant a la ciutat de Barcelona. Així un cop materialitzades les dues transformacions urbanes del front marítim de la ciutat –arran dels Jocs Olímpics de 1992 i del Fòrum Universal de les Cultures 2004- resta com un element simbòlic i referent en el nou paisatge, determinant un espai de frontera entre el vell teixit del Poblenou i les noves actuacions materialitzades els darrers anys, destacant especialment el Parc de Diagonal Mar i la conformació de les illes d’Eixample en el nou territori transformat.

Tipologia i composició

Es tracta d’un model arquitectònic innovador, especialment reflectit a la Torre, desenvolupat per l’arquitecte Pere Falqués. Es mostra completament diferenciat d’altres llenguatges compositius de torres d’aigua construïdes a Europa en aquest mateix període (darrer quart del segle XIX).

Sistema estructural

La concepció i el disseny estructural s’ha mantingut inalterable fins l’actualitat i representa la màxima expressió en la utilització de la volta catalana. Totes dues construccions són realitzades en maó massís, sense mamposteria de pedra. Així podem afirmar que tota l’estructura de la construcció està concebuda a base de material ceràmic. Únicament apareixen les bigues d’acer (IPN) per conformar el suport de la coberta de la Torre i les encavallades metàl·liques –també originals- per la formació dels dos faldons de la coberta de la Casa de Vàlvules.

Sistema constructiu

Adaptat completament al sistema constructiu tradicional del darrer quart del segle XIX: la volta catalana. És absolutament remarcable la formació de les voltes d’escala al llarg de les tramades helicoïdals de l’escala de cargol principal, així com les voltes de l’escala exterior que contorneja el dipòsit.

orestes sanchez 14 febrer 2016